No a l'estatut. Entrevista Arcadi Espada
"Sóc poc partidari de les ficcions, i l'Estatut és una ficció, que ja es veu en el finançament"
Arcadi Espada té el perfil d’allò que Luis Alberto de Cuenca ha definit com a joven airado. Espada, ara de nou lluny de l’intent de fer política que va provar amb Ciutadans, explica en aquesta entrevista les seves raons contra l’Estatut.
Per què, no a l’Estatut?
Perquè jo sóc poc partidari de les ficcions, i l’Estatut és una ficció. Es veu, per exemple, en el finançament. Quan es va aprovar, els propagandistes deien que resolia el finançament. I no és així…
Però és culpa de l’Estatut o dels que l’havien de desenvolupar?
Resulta que la gent que va aprovar l’Estatut és la que gestiona el seu desenvolupament.
Però vostè dóna la culpa a l’Estatut, no al govern que l’incompleix… És normal que una llei no es compleixi?
En absolut. Però l’obligació dels que fan les lleis és assegurar-se que el seu compliment serà el que marqui el desenvolupament dels dies. Aquestes qüestions s’han de tenir en compte. El que no es pot dir és que el text aquest de l’Estatut ens resoldrà màgicament el problema del finançament.
No es deia màgicament, sinó perquè era una llei orgànica…
El cas és que no s’ha resolt. I passem a una segona qüestió. Un text legal que no està aprovat ni pel 50% de la població del país no té legitimitat. Tercer aspecte: és un Estatut sense precedents al dret constitucional, en el qual el subjecte constituent proclama a través del mateix text que és una nació.
La Constitució també ho diu, que Espanya és una nació…
Sí, però no la proclama. No utilitza la Constitució per proclamar que Espanya sigui una nació. És a dir, que això ve d’enrere. No és el text el que crea la nació espanyola. La nació espanyola ve d’on ve, i aleshores el text diu, en un moment determinat, que Espanya és una nació. Però no proclama que és una nació: ho dóna per fet.
Imaginem que l’Estatut digués, simplement, que Catalunya és una nació. Hi estaria d’acord?
Per a mi, que l’Estatut proclami que Catalunya és una nació és com si proclama que els gossos tenen sis potes.
Insisteixo. Li semblaria bé o malament?
No té cap importància. Ni en el cas d’Espanya tampoc. L’únic concepte racional, il·lustrat, de nació, és el que l’equipara a l’Estat. En aquest sentit, com que Catalunya no té un Estat, Catalunya no és una nació. L’única manera de treure el concepte de nació del bagul de la ignorància i la inconsciència tribal és assimilar-ho a un Estat.
Hi ha un estirabot d’Eugeni d’Ors: “Ni vostè, ni jo, ni el Papa de Roma, no sabem què és una nació”. Què li sembla?
És una frase orsiana bastant realista. El que és important són els Estats, és a dir els pactes de convivència legalitzats, per resoldre problemes.
Quines altres ficcions hi ha a l’Estatut?
La de la llengua pròpia. És un concepte estúpid, que no té cap tradició filològica. No només per l’obvietat que els territoris no tenen llengua, sinó perquè a Catalunya hi ha dues llengües. Caldria haver introduït a l’Estatut la llengua que segurament és la més usada per la majoria dels catalans: el castellà.
I de l’obligatorietat de conèixer el català? Què n’opina?
En això es mostra que tenim uns polítics mediocres, que només es fixen en Madrid. Estan subordinats a Madrid, fins els independentistes. Per això han copiat l’article de la Constitució segons el qual el castellà és obligatori.
Està en desacord que el castellà sigui obligatori?
És obvi que hi estic en desacord. Hi ha hagut a Catalunya un mimetisme d’una cosa dolenta que s’havia fet a Espanya. Hi ha una estratègia retòrica i epistemològica curiosa: creure que de dues mentides en surt la veritat.
Bé: en aquest cas, es tracta d’una norma de contrapès.
Una estupidesa, en qualsevol cas. Una estupidesa bessona.
Tornem al finançament, tal com està previst a l’Estatut…
El problema és que no hi ha un finançament català, sinó el finançament d’un Estat. El discurs nacionalista diu: el finançament de Catalunya, el resolc jo. Doncs no, perdoni: el finançament d’Espanya el resol Espanya. I la bilateralitat és una altra ficció. Els ciutadans espanyols tenen els mateixos drets a León, a Lugo i a Girona: per tant, la bilateralitat no té sentit. El finançament només pot ser resolt en el conjunt de l’Estat, amb la LOFCA.
Quina és la solució del contenciós Catalunya-Espanya?
El contenciós Catalunya-Espanya no existeix. Hi ha un petit contenciós entre una petita part de la població de Catalunya, que voldria no tenir cap vincle polític amb els espanyols. I aquesta petita part s’expandeix perquè sentimentalment els seus arguments són recollits per una part més gran de la població catalana.
Com li agradaria que fos Catalunya d’aquí a 50 anys?
M’agradaria que ningú no pogués fer una entrevista com aquesta. Però és difícil. En la pitjor hipòtesi, el problema entre Catalunya i Espanya no és real, sinó una ficció. I em temo que, si el problema no existeix, la solució és introbable. Probablement, d’aquí a 50 anys estarem igual.
Avuí (22.03.2009)
